"a cel obert"

No hi ha millor manera de valorar què és i com funciona el psicoanàlisi que veient-ho en acció, examinant la seva utilització com a teràpia en pacients. Per això, us recomano veure la pel·lícula “A ciel ouvert” de Mariana Otero.

A la frontera franco-belga hi ha una residència, Courtil, que acull a nens amb diferents graus d’autisme i altres tipus de discapacitats mentals.

Allà va anar la documentalista Mariana Otero disposada a indagar en la peculiar forma de veure el món d’aquests nens, i en la manera de tractar amb ells i avaluar-los per part dels seus educadors.

Sembla un bon lloc on viure, en contacte amb la naturalesa i envoltats d’uns professors que juguen, teatralitzen contes clàssics i dialoguen constantment amb ells. Perquè aquesta es la clau, veure quin significat li donen a les narracions.

Veiem els psicoanalistes adoptar un paper de crítics cinematogràfics o literaris, descrivint com és el paper del nen en la narració que s’està representant, que pot ser un conte, una cançó o qualsevol anècdota que protagonitzin. A partir d’aquí intenten extreure un significat profund sobre la personalitat del petit, la seva manera d’encarar la realitat i relacionar-se amb els que l’envolten.

En principi és una perspectiva interessant, perquè efectivament el nostre cervell funciona a força de narracions. No és només que de nens ens agradin els contes i de majors les sèries i pel·lícules, també la informació sigui del tipus que sigui (un escrit com aquest sense anar més lluny) ha d’estar estructurat amb un plantejament, nus i desenllaç. I la manera de veure’ns a nosaltres mateixos és també com personatges d’una història, per això coincideixen tots els estudis psicològics en el creatiu que és la memòria: adaptem els nostres records perquè encaixin en la història que en el moment present ens volem explicar a nosaltres mateixos i als altres. Ara bé, és aquest enfocament vàlid per a resoldre tots els problemes, fins i tot a l’hora de tractar una malaltia mental? Això ja és un terreny molt més complicat.