No hi
ha millor manera de valorar què és i com funciona el psicoanàlisi que veient-ho
en acció, examinant la seva utilització com a teràpia en pacients. Per això, us
recomano veure la pel·lícula “A ciel ouvert” de Mariana Otero.
A la
frontera franco-belga hi ha una residència, Courtil, que acull a nens amb
diferents graus d’autisme i altres tipus de discapacitats mentals.
Allà
va anar la documentalista Mariana Otero disposada a indagar en la peculiar
forma de veure el món d’aquests nens, i en la manera de tractar amb ells i
avaluar-los per part dels seus educadors.
Sembla
un bon lloc on viure, en contacte amb la naturalesa i envoltats d’uns
professors que juguen, teatralitzen contes clàssics i dialoguen constantment amb
ells. Perquè aquesta es la clau, veure quin significat li donen a les
narracions.
Veiem
els psicoanalistes adoptar un paper de crítics cinematogràfics o literaris,
descrivint com és el paper del nen en la narració que s’està representant, que
pot ser un conte, una cançó o qualsevol anècdota que protagonitzin. A partir d’aquí
intenten extreure un significat profund sobre la personalitat del petit, la
seva manera d’encarar la realitat i relacionar-se amb els que l’envolten.
En
principi és una perspectiva interessant, perquè efectivament el nostre cervell
funciona a força de narracions. No és només que de nens ens agradin els contes
i de majors les sèries i pel·lícules, també la informació sigui del tipus que
sigui (un escrit com aquest sense anar més lluny) ha d’estar estructurat amb un
plantejament, nus i desenllaç. I la manera de veure’ns a nosaltres mateixos és
també com personatges d’una història, per això coincideixen tots els estudis
psicològics en el creatiu que és la memòria: adaptem els nostres records perquè
encaixin en la història que en el moment present ens volem explicar a nosaltres
mateixos i als altres. Ara bé, és aquest enfocament vàlid per a resoldre tots
els problemes, fins i tot a l’hora de tractar una malaltia mental? Això ja és
un terreny molt més complicat.
