MÚSICA A L'ABAST, la música de les persones diverses

Iniciat el 2009 per Queralt Prats, des de l'Associació ARTransforma i l'Escola de música RessonS, Música a l'abast és un projecte artístic i social amb arrels en el Community Music Britànic. Els eixos principals del projecte són l'Accés, la Participació, la Creativitat i la Igualtat d'oportunitats a l'art i a la música.

La veritable discapacitat és la manca d'oportunitats, i no la condició individual d'una persona per participar de l'art i la música. L'art per a la transformació social, i l'accés de tothom a l'art per a la transformació artística i cultural.

Si voleu més información podeu visitar la página web de l’entitat ARTransforma: http://artransforma.wix.com/artransforma

El convidat: Francesc Granja

“La història de Francesc Granja és diferent de la d’altres persones que van amb cadira de rodes. 20 anys després de l’accident, ha fet el que no havia fet ningú: explicar en un llibre la seva vida sexual. Albert Om passa dos dies amb un home que parla sense embuts d’un tema tabú: el sexe i els discapacitats.”

EL CONVIDAT: Francesc Granja

La sexualitat és un element necessari al desenvolupament natural de l’individu i essencial pel bon desenvolupament de la persona perquè potencia la formació d’un autoconcepte positiu i consolida l’autoestima de la persona.

Així doncs, no es pot amagar la sexualitat de les persones amb diversitat funcional i cal ajudar-les a superar els obstacles amb què es puguin trobar (tant psíquics com físics) per tal que puguin gaudir d’una vida sexual plenament satisfactòria.

Les persones amb diversitat funcional també s’enamoren, també tenen il·lusions, fantasies, ganes d’expressar amor, de rebre carícies, de compartir afectes, de buscar la intimitat amb l’altre, etc. La capacitat d’estimar i ser estimat o estimada i tenir una vida eròtica, és un dret que ningú pot ignorar ni limitar.

Special Olympics

Entre el 30 d’octubre i el 2 de novembre es van celebrar a Barcelona i Calella els jocs Special Olympics. Aquest esdeveniment va reunir esportistes de tot el món amb diferents graus de discapacitat intel·lectual. Avui parlaré de la importància integradora d’aquests jocs.

L’esport ha esdevingut una eina essencial per a les persones amb diversitat funcional. Les enriqueix i a la vegada promou hàbits saludables, la socialització, la independència i l’autonomia, i la responsabilitat alhora de marcar-se uns objectius i seguir uns entrenaments específics.

Per tant, els Special Olympics són una oportunitat de mostrar el món de què són capaces aquestes persones. Capaces de transmetre uns valors que avui en dia són rellevants a la nostra societat, com són: l’esforç, la constància, la il·lusió, l’optimisme o un simple somriure.

A més a més, els Special Olympics són una ocasió per a les persones amb diversitat funcional de conèixer col·lectius d’altres països i d’altres cultures, perquè acull a 1600 esportistes, on tenen cabuda diferents delegacions de l’estranger.

Els Special Olympics donen motivació, arguments, energies, ganes i recursos per poder seguir fen esport durant tot l’any, i donen l’oportunitat de promoure la integració i la normalització dins de la societat de les persones amb diversitat funcional.

Els esportistes que hi participen són els verdaders protagonistes, però no hem de deixar de banda el suport de les famílies i dels monitors i els més de 600 voluntaris que participen en aquests Special Olympics. També destacar la importància de la col·laboració de “cares conegudes” en els spots publicitaris i en els mateixos jocs per tal de donar visibilitat a la competició i fer-ho més proper i atractiu de cara a la ciutadania. Esportistes coneguts com ara Ona Carbonell o Luis Suárez que apareixen en l’spot publicitari compartit aquí:

Spot promocional dels Special Olympics

La conclusió és que les persones amb diversitat funcional poden realitzar activitats esportives amb més o menys impediments, però l’assoliment de les seves metes sempre és al seu abast. Per això és important, dins de les seves possibilitats, el fet de no deixar de fer esport i adaptar-se, segons les seves potencialitats, a les diferents competicions que ofereixen els Special Olympics.

"a cel obert"

No hi ha millor manera de valorar què és i com funciona el psicoanàlisi que veient-ho en acció, examinant la seva utilització com a teràpia en pacients. Per això, us recomano veure la pel·lícula “A ciel ouvert” de Mariana Otero.

A la frontera franco-belga hi ha una residència, Courtil, que acull a nens amb diferents graus d’autisme i altres tipus de discapacitats mentals.

Allà va anar la documentalista Mariana Otero disposada a indagar en la peculiar forma de veure el món d’aquests nens, i en la manera de tractar amb ells i avaluar-los per part dels seus educadors.

Sembla un bon lloc on viure, en contacte amb la naturalesa i envoltats d’uns professors que juguen, teatralitzen contes clàssics i dialoguen constantment amb ells. Perquè aquesta es la clau, veure quin significat li donen a les narracions.

Veiem els psicoanalistes adoptar un paper de crítics cinematogràfics o literaris, descrivint com és el paper del nen en la narració que s’està representant, que pot ser un conte, una cançó o qualsevol anècdota que protagonitzin. A partir d’aquí intenten extreure un significat profund sobre la personalitat del petit, la seva manera d’encarar la realitat i relacionar-se amb els que l’envolten.

En principi és una perspectiva interessant, perquè efectivament el nostre cervell funciona a força de narracions. No és només que de nens ens agradin els contes i de majors les sèries i pel·lícules, també la informació sigui del tipus que sigui (un escrit com aquest sense anar més lluny) ha d’estar estructurat amb un plantejament, nus i desenllaç. I la manera de veure’ns a nosaltres mateixos és també com personatges d’una història, per això coincideixen tots els estudis psicològics en el creatiu que és la memòria: adaptem els nostres records perquè encaixin en la història que en el moment present ens volem explicar a nosaltres mateixos i als altres. Ara bé, és aquest enfocament vàlid per a resoldre tots els problemes, fins i tot a l’hora de tractar una malaltia mental? Això ja és un terreny molt més complicat.

discapacitat o "super capacitat"

Visualització vídeo:

http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=47774

Reflexió personal entorn el vídeo i la pròpia visió:

Tendim a pensar que les persones amb diversitat funcional no són capaces de realitzar qualsevol feina. La societat pensa que són persones incapaces pel món laboral.

Des del meu punt de vista penso que no només són persones capaces, sinó que són “super capaces” perquè tot i les adversitats que els presenta a la majoria la superació de la seva diversitat funcional i les traves que posa la societat, poden realitzar diferents tasques del món laboral. Per a ells accedir a un lloc de treball ha de ser un dret com per a tothom. Que els ha de fer sentir més lliures.

La realitat també és, que no només depèn d’aquestes persones el fet que puguin treballar i ser independents. A més a més, del moviment reivindicatiu del col·lectiu, ha de ser la mateixa societat i les institucions les que també han d’ajudar a promoure aquest canvi de visió o de paradigma.

Es tracta de canviar aquesta visió estereotipada de la gran majoria de la societat perquè es deixin de veure les persones amb diversitat funcional com a inútils. 

Que aquestes persones no només estiguin integrades a la societat sinó que estiguin incloses en ella de manera permanent.